Sobre blogs no hi ha res escrit. Hi ha qui obre un blog per escriure exclusivament reflexions estrictament polítiques o ideològiques, n'hi ha d'altres que els obren per explicar vivències de la seva cotidianitat privada que interessen a sa mare i quatre més, i d'altres que l'obren per que sí! (o "per què no?") i l'enceten utilitzant-lo de plataforma per a l'organització d'algun viatge. Però malgrat aquest horitzó indiscutiblement libèrrim dels weblogs (o blogis, per a pussé parlants), un breu passeig per la blogosfera és suficient per adonar-se que sempre hi ha un lloquet per a comentaris més personals, i que les reflexions -diguem més íntimes- són ben rebudes fins i tot en els projectes més utilitaristes.
El que us volia dir (i, com sempre, m'he acabat allargant més en la justificació, que en el missatge final) és que dimecres al vespre vaig ser molt feliç. Ja us vaig dir que no exterioritzava ni la meitat de les ganes que sentia per dins, però vaig estar de puta mare. Us he de confessar (ara que ningú no ens sent) que encara no m'he fet molt la idea que en qüestió d'un mes estarem passejant per Ho Chi Minh City. A més, el cansament que portava l'altre dia em va retardar els efectes del sopar, de manera que just quan començava a tenir la sensació que estavem a milers de quilòmetres de Barcelona, es va fer l'hora de retirar. Potser aquesta sensació hagués arribat més ràpid si hagués sopat amb els ulls tancats, però el risc d'endinyar-se un chop stick d'aquests tot pringat de salsa picant a l'ull em va descoratjar a escollir aquesta opció.
Res noies (les tres). Que moltes gràcies. Ens veiem demà!
El que us volia dir (i, com sempre, m'he acabat allargant més en la justificació, que en el missatge final) és que dimecres al vespre vaig ser molt feliç. Ja us vaig dir que no exterioritzava ni la meitat de les ganes que sentia per dins, però vaig estar de puta mare. Us he de confessar (ara que ningú no ens sent) que encara no m'he fet molt la idea que en qüestió d'un mes estarem passejant per Ho Chi Minh City. A més, el cansament que portava l'altre dia em va retardar els efectes del sopar, de manera que just quan començava a tenir la sensació que estavem a milers de quilòmetres de Barcelona, es va fer l'hora de retirar. Potser aquesta sensació hagués arribat més ràpid si hagués sopat amb els ulls tancats, però el risc d'endinyar-se un chop stick d'aquests tot pringat de salsa picant a l'ull em va descoratjar a escollir aquesta opció.
Res noies (les tres). Que moltes gràcies. Ens veiem demà!
No hay comentarios:
Publicar un comentario